El senyor Francisco González d’Audicana Zorraquino, magistrat amb una dilatadíssima experiència, va resoldre el passat 20 de gener del 2022 una brillant sentència sobre l’IRPH i totes aquelles exigències que s’han de complir perquè hi hagi la bona fe en concordança amb tot allò establert pel TJUE – gran protagonista en aquest comentari – i la legislació.
Aquesta sentència espera un excel·lent raonament i rigor jurídic, així com una gran exactitud en la terminologia juridicoeconòmica, que no es presentava gens senzilla en el litigi que avui ens ocupa.
Aquest cas ja denotava una complexitat severa, ja que es van elevar dues qüestions prejudicials davant el Tribunal de Luxemburg1 per part del magistrat en qüestió, no sent l’únic que va fer això sobre l’IRPH.
La magnífica estructura de la sentència permet que, en primer lloc, es faci una brillant anàlisi del tipus d’interès variable IPRH CAIXES per declarar posteriorment la nul·litat aquesta clàusula, així com la dels interessos moratoris i venciment anticipat.
El primer punt a destacar és que s‟entén que l‟IRPH de Caixes ja és per si una TAE a diferència de la resta d‟índexs. L’IRPH té una sèrie de particularitats que van provocar la nul·litat d’aquest índex. A grosso modo, es confecciona amb dades que NO són públiques, i en el resultat no s’inclou ponderació per volum de negoci, per la qual cosa no és tan aleatori, i també és possible que s’eliminin les bonificacions a clients.
La STJUE de 3 de març de 2020 exposa dos tipus de controls que ha de superar l’IRPH Caixes; control d’incorporació (objectiu) i de transparència (subjectiu).
El primer fa èmfasi en els deures d’informació imposades a les entitats bancàries en sentit ampli, no quedant-se a la mera superfície, ja que hi ha temes – com el cas que ens ocupa – que són de certa complexitat.
La STJUE C-125/18 estableix que “segons la normativa nacional vigent a la data de celebració del contracte sobre el qual versa el litigi principal, les entitats de crèdit estiguessin obligades a informar els consumidors de quina havia estat l’evolució de l’IRPH de les caixes destalvis durant els dos anys naturals anteriors a la celebració dels contractes de préstec i de lúltim valor disponible”. Doncs com es pot observar no és un deure informació en el sentit literal, sinó englobant-lo en un sentit ampli i fins i tot de seguiment i ajuda.
El segon, se centra a comprovar que aquest deure informació és efectiu i real, ja que de res serveix una informació il·legible i incomprensible.
A l’assumpte C-655/20 i C-79/21, el TJUE declara que la mera circumstància que una clàusula no estigui redactada de manera clara i comprensible no li confereix per si sola, caràcter abusiu, per tant, encertadament, el magistrat fa el judici d’abusivitat, conformat per dos criteris:
Que no hi hagi un minvament dels drets i obligacions del consumidor per
aplicació de la clàusula – “El desequilibri dels drets i les obligacions el trobem fonamentalment, perquè el consumidor no ha estat capaç d’entendre allò que estava signant, és a dir, l’entitat no va transmetre correctament que es tractava d’un índex que per si mateix ja és una TAE a què s’apliquen les seves pròpies comissions, despeses i diferencial”2.
No hi ha dubte que l’asimetria que es produeix en la contractació predisposada és essencial per analitzar aquest desequilibri important i s’incompleix l’apartat 1 de l’article 3 de la Directiva 93/13 quan l’entitat imposa una clàusula que l’adherent, si n’hi ha estat ben informat, probablement no s’hauria obligat3.
A més, és reiterada jurisprudència del TJUE, que les clàusules contractuals s’han de comprendre evidentment en el sentit literal i formal, però a més, en aquests casos on el càlcul pot ser d’elevada dificultat, no n’hi ha prou amb només aquests criteris, sinó que s’ha d’expandir aquest deure d’informació fins que un consumidor mitjà, normalment informat i raonablement atent i perspicaç, pugui comprendre la totalitat literal i material, del que se li parla.
L’exigència de la bona fe de l’entitat predisponent –si el professional, tractant de manera lleial i equitativa amb el consumidor, podia esperar raonablement que aquest acceptaria una clàusula d’aquest tipus en el marc d’una negociació individual”.
A la sentència es deixa clar que, de la mateixa manera que altres clàusules com la del venciment anticipat, la clàusula multidivisa o la clàusula sòl, han estat qualificades d’element essencial del contracte, amb més motiu serà aquesta que determina directament el preu del contracte.
El més rellevant ve que, aquesta qualificació per part del jutge, no és més que una “oferta” per al consumidor per poder revisar el contracte. Aquest valorarà les possibles conseqüències perjudicials segons el cas, tenint present que en cas d’optar per la nul·litat no s’aplicarà la devolució dels interessos legals per aplicació de l’efecte dissuasori.
Finalment, després de gairebé 30 pàgines d’un magistral desenvolupament legal i jurisprudència, el jutge estima la demanda declarant nul·les les 3 clàusules indicades ad supra. El jutge novament, atorga 45 dies al demandant per o bé optar per la nul·litat del contracte – ja hem vist que era una clàusula essencial –, deixant sense efecte el mateix amb tots els seus efectes inherents a, i liquidant-se les quantitats amb la devolució del prestatari daquella quantitat rebuda deduint-se tots els pagaments efectuats que seran aplicats al principal, i sense aplicar-se en cap cas linterès legal des de la percepció o pagaments efectuats.
Si no s’opta per la nul·litat, les parts han d’intentar assolir un acord per a la supervivència del préstec hipotecari, i si no s’arriba a aquest acord, i per a la supervivència del préstec amb garantia hipotecària, s’aplica l’euríbor més el diferencial pactat.
A dia d’avui encara hi ha casos pendents de resolució que afecten l’IRPH i, encara que aquesta sentència ha estat una lliçó de dret, podria entrar en conflicte amb possibles resolucions posteriors que per descomptat, analitzarem a ACS Advocats.
– – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – – –
1 sentència de 3 de març de 2020, assumpte 120/18 i la interlocutòria de 17 de desembre de 2021, assumpte 655/2020.
2 Sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona de 20 de gener de 2022.
3 SÁNCHEZ, J (2022).Comentaris a la sentència del Jutjat de 1a Instància número 38 de Barcelona, de 20 de gener de 2022, resolent la sentència sobre l’IRPH. Advocacia.és. Recuperat el 4 de febrer de 2022, de: https://www.abogacia.es/publicaciones/blogs/blog-de-derecho-de-los-losconsumidores/irph-comentarios-a-la-sentencia-del-juzgado- de-1a-instància-numero-38-de-barcelona-de-20-de-gener-de-2022/
4 Acte 17 de novembre, assumpte C-655/20 i C-79/21
5 Sentències de 3 d’octubre de 2019, Kiss i CIB Bank, C-621/17, EU:C:2019:820, apartat 50, i de 7 de novembre de 2019, Profi Credit Polska, C-419/18 i C -483/18, EU:C:2019:930, apartat 55
