La sentència que venim a analitzar avui té una rellevància majúscula, ja que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, després d’un excel·lent desenvolupament, determina que, quan un consumidor prem sobre el botó de “finalitzar reserva” no ha d’entendre què està formalitzant una comanda, i consegüentment, que ha de pagar.

Això té el seu origen quan un consumidor –d’ara endavant, B-, va consultar booking.es per buscar habitacions d’hotel a Krummhörn-Greetsiel (Alemanya), per al període comprès entre el 28 de maig del 2019 i el 2 de juny del 2019. Entre els resultats de la cerca que es van mostrar estaven les habitacions de l’Hotel Goldener Anker. B, propietat de la societat Fuhrmann-2. Va fer clic llavors sobre la imatge corresponent a aquest hotel, cosa que va donar lloc a la visualització de les habitacions disponibles i d’informació addicional relativa, entre altres coses, a les instal·lacions i els preus oferts per aquest hotel per al període seleccionat. B, va decidir reservar quatre habitacions dobles en aquest hotel i, després d’haver fet clic al botó «Reservo», va introduir les dades personals i els noms dels seus acompanyants abans de fer clic en un botó amb la menció «Finalitzar la reserva».

El conflicte ve quan B, no es va presentar a l’Hotel Goldener Anker el 28 de maig de 2019.

Mitjançant un escrit de 29 de maig de 2019, Fuhrmann-2, d’acord amb les seves condicions generals, va facturar a B despeses de cancel·lació per import de 2.240 euros, fixant-li un termini de cinc dies hàbils per saldar aquest import. Tot i això, B. no va abonar la quantitat reclamada.

Un cop contextualitzats, entrarem a parlar sobre la qüestió prejudicial en el seu vessant més jurídic.

El focus principal del litigi, versa a determinar si una formulació inscrita al botó de comanda o en una funció similar, com la formulació «finalitzar la reserva», és «corresponent» a l’expressió «comanda amb obligació de pagament».

Doncs bé, a la boca del tribunal, i recordant que no trobem en un contracte a distància, la Directiva 2011/83, imposa al comerciant diversos requisits formals relatius als contractes a distància:

• El comerciant ha de posar en coneixement del consumidor d’una manera clara i destacada, just abans que el consumidor efectuï la comanda, la informació prevista a l’article 6, apartat 1, lletres a), e), o) i p), de la dita Directiva i que es refereix, en essència, a les característiques principals dels béns o serveis de què es tracti; al preu total; a la durada del contracte i, si escau, a la durada mínima de les obligacions a càrrec del consumidor.
• El comerciant ha de vetllar perquè el consumidor, en efectuar la comanda, confirmi expressament que és conscient que implica una obligació de pagament.

Precisament, en relació amb aquest últim punt, el tribunal és taxatiu, en el sentit de determinar que en cas que sigui necessari activar un botó o una funció similar per realitzar la comanda, el botó o la funció similar s’han d’etiquetar de manera que sigui fàcilment llegible únicament amb l’expressió «comanda amb obligació de pagament» o una formulació corresponent no ambigua que indiqui que la realització de la comanda implica l’obligació del consumidor de pagar al comerciant, ja que, altrament, aquest consumidor no quedarà obligat per el contracte o comanda.

En conseqüència, respecte a aquesta última obligació, si bé és cert que la normativa nacional de cada estat membre pot admetre que el comerciant utilitzi qualsevol altra formulació corresponent, sempre que no sigui ambigua quant al naixement d’aquesta obligació, en el supòsit de fet que avui ens ocupa, és clarament ambigu, contravenint la legislació europea ja que aquesta interpretació ve corroborada per l’article 39 de la Directiva 2011/83, les dues darreres frases de les quals puntualitzen que s’ha de cridar específicament l’atenció del consumidor, a través d’una formulació inequívoca —i, per tant, sense cap referència a una apreciació global de les circumstàncies—, sobre el fet que efectuar la comanda implica per a ell una obligació de pagament, de manera que així pugui determinar amb precisió el moment en què assumeix aquesta obligació.

En suma, atenent el llenguatge de cada país, en aquest cas, l’alemany, correspon als tribunals nacionals comprovar si, a l’assumpte principal, la formulació «finalitzar la reserva» es pot considerar, en l’idioma rector del procés, atenent únicament als termes utilitzats en aquesta formulació i amb independència de les circumstàncies que envoltin el procés de reserva, anàloga a lexpressió «comanda amb obligació de pagament».

Tot i això, el Tribunal de Justícia dóna la seva opinió i conclou que, la Directiva s’ha d’interpretar en el sentit que, per determinar, en el marc d’un procés de comanda relatiu a la celebració d’un contracte a distància per mitjans electrònics, si una formulació inscrita al botó de comanda o en una funció similar, com la formulació «finalitzar la reserva», és «corresponent» a l’expressió «comanda amb obligació de pagament», a efectes d’aquesta disposició, cal atendre únicament l’expressió que figura en aquest botó o aquesta funció similar.

Dit en altres paraules, no es pot suposar res i, en aquest cas, si només posava finalitzar reserva, no es pot entendre que comportés implícitament una obligació de pagament. Per això, molt segurament, es desestimarà la demanda i no podran cobrar-li les despeses de cancel·lació al consumidor demandat.

David Pou Gómez
Colaborador Júnior ACS Advocats